Info > Press
La pintora Sueca Leo Wellmar porta els seus paisatges interiors a la Galeria Sicart
per J. Romeu
El 3 de Vuit, 10 de desembre del 2000
Una cadira buida sota un porxo, unes illes que emergeixen sobre un mar blanc que es fon amb el cel, els Pals d'atracament d'un petit embarcador, els troncs d'uns arbres que con tenen ni principi ni fi són els temes que configuren la proposta pictòrica que Wellmar presenta simultàniament a Sicart i la galeria Carmen de la Calle de Jerez de la Frontera i que palesen la seva predilecció per la natura i el paisatge.
Paisatges propis
No es tracta, però, d'un paisatge identificable tractat des d'una pintura figurativa d'estil realista sinó la transposició al llenç d'un paisatge interior format de somnis i sentiments: "La meva no és una pintura realista perquè allò que pinto són els meus propis paisatges".
En aquest sentit, aquests paisatges amb fons blancs, que subratllen la soledat de les illes que emergeixen entre el cel i la terra i, a la vegada, que donen la sensació d'infinitud: "M'agrada que en la perspectiva dels quadres no hi hagi límits, que quan el miris et puguis sentir una mica dins d'ells". Això a banda, les composicions de Leo Wellmar evoquen un temps deturat que suggereix tant l'absència de la partida com l'esperança de l'arribada, del retrobament.
Per la seva banda, els troncs dels arbres , explica la pintora sueca, volen ser una metàfora de l'ocultació que tant pot ser física com emocional: "Quan t'amagues darrere els arbres pot ser per por, perquè no vols donar aquest pas endavant i mostrar-te. Et pots amagar darrere els arbres i pots mirar sense ser vist.
Tot i haver nascut a Suècia fa 35 anys, la professió del seu pare l'ha portada a voltar pel món, de manera que, paradoxalment, el país de naixença ha estat el lloc on ha passat menys anys de la seva vida. Fa quinze anys que Wellmar va arribar a Barcelona i en fa deu que va abandonar la capital per instal·lar-se a Sant Llorenç d'Hortons – "el meu poble" – abans de passar a residir definitivament a Sant Sadurní.
Segueix…
volver atrás
per J. Romeu
El 3 de Vuit, 10 de desembre del 2000
Una cadira buida sota un porxo, unes illes que emergeixen sobre un mar blanc que es fon amb el cel, els Pals d'atracament d'un petit embarcador, els troncs d'uns arbres que con tenen ni principi ni fi són els temes que configuren la proposta pictòrica que Wellmar presenta simultàniament a Sicart i la galeria Carmen de la Calle de Jerez de la Frontera i que palesen la seva predilecció per la natura i el paisatge.
Paisatges propis
No es tracta, però, d'un paisatge identificable tractat des d'una pintura figurativa d'estil realista sinó la transposició al llenç d'un paisatge interior format de somnis i sentiments: "La meva no és una pintura realista perquè allò que pinto són els meus propis paisatges".
En aquest sentit, aquests paisatges amb fons blancs, que subratllen la soledat de les illes que emergeixen entre el cel i la terra i, a la vegada, que donen la sensació d'infinitud: "M'agrada que en la perspectiva dels quadres no hi hagi límits, que quan el miris et puguis sentir una mica dins d'ells". Això a banda, les composicions de Leo Wellmar evoquen un temps deturat que suggereix tant l'absència de la partida com l'esperança de l'arribada, del retrobament.
Per la seva banda, els troncs dels arbres , explica la pintora sueca, volen ser una metàfora de l'ocultació que tant pot ser física com emocional: "Quan t'amagues darrere els arbres pot ser per por, perquè no vols donar aquest pas endavant i mostrar-te. Et pots amagar darrere els arbres i pots mirar sense ser vist.
Tot i haver nascut a Suècia fa 35 anys, la professió del seu pare l'ha portada a voltar pel món, de manera que, paradoxalment, el país de naixença ha estat el lloc on ha passat menys anys de la seva vida. Fa quinze anys que Wellmar va arribar a Barcelona i en fa deu que va abandonar la capital per instal·lar-se a Sant Llorenç d'Hortons – "el meu poble" – abans de passar a residir definitivament a Sant Sadurní.
Segueix…
volver atrás
