Info > Press
PAISATGE DE L'INTERIOR A LA GALERIA DE JORDI BARNADAS
per Joan Raventós Estellé
EL PUNT, 15 d'octubre del 2003
Agafant les paraules d'un poeta que també és alquimista diré que el blanc es fa desitjar, el blanc és un color que per a qui primer arribi, el tot s'amaga darrere el blanc, al mateix temps que és metàl.lic, acerat, i punxa els ulls. D'aquesta manera ens sentim atrets davant les obres de l'artista Leo Wellmar: finestres que ens duen de l'exterior, mitjançant la representació del paisatge, a la visió intimista d'un recorregut pel seu interior. L'artista utilitza el paisatge com un món fantàstic i alhora màgic per passejar-nos per una autobiografía que es va fent intel.ligible a mesura que ens anem deixant dur per la seva simbología. Els seus paisatges blancs, encara que per algú pugui ser-li freds, són del tot càlids, secretament ens parlem de sentiments i del seu camí per la vida. Entre l'obra de Leo Wellmar i l'espectador hi ha un imaginari vidre tènue, per més nítidament que l'espectador ho vegi, i comprengui l'ànima de cada escena que es mostra davant seu, no pot arribar a tocar-ho mai. Aquesta és una obra plena de sinceritat però alhora reservada, aquest marge segurament és el que dóna al visitant la pau suficient per gaudir del seu diàleg i mantener així un respecte mutu per a ambdues parts. Hi ha pintures de Leo Wellmar que són somnis, refugis fràgils, com un paraigua contra els llamps, d'alguna manera ens provoca que siguem voyeurs de la nuesa dels seus sentiments. En una de les seves escenes ens trobem en un llac on hi suren dues boies vermelles, únic contrast de color, tret d'altres tonalitats més subtils. Dues boies com a metáfora de la relació entre dos éssers, i un arbre transparent situat en el mateix centre de l'horitzó forma un triangle invisible però existent. L'artista utilitza el vermell com la representació de la sang, de la passió, mentre que el blanc és puresa, pau i repòs, intriga. En una altre ocasió ens trobem d'avant d'una casa, la casa com arquitectura del passat o com a desig futur, la mostra formant dues peces individuals a manera de negatiu fotogràfic, la nit i el dia, la pau i la tragedia. Espai i temps son formes de les quals la vida es contrueix i sobre aquestes l'artista ens parla. En una altra obra l'arbre es presenta com un ésser majestuós, imposant la seva silueta, les branques extremitats que indiquen el pas del temps, el creixement laberintic, el teixit i la diversitat en un mateix cos que s'enfila i creix amunt. Tornant al poeta, l'alquimista es refereix al blanc, entès com a espai que provoca: "El blanc es dirigeix al nostre sexe, cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar, el verd la seva estranya". Leo Wellmar exposa la seva obra a la galería Jordi Barnadas al Consell de Cent 347 de Barcelona ciutat. Un espai que ha presentat en altres ocasions l'obra de l'artista, una obra tal vegada al.lucinant.
volver atrás
per Joan Raventós Estellé
EL PUNT, 15 d'octubre del 2003
Agafant les paraules d'un poeta que també és alquimista diré que el blanc es fa desitjar, el blanc és un color que per a qui primer arribi, el tot s'amaga darrere el blanc, al mateix temps que és metàl.lic, acerat, i punxa els ulls. D'aquesta manera ens sentim atrets davant les obres de l'artista Leo Wellmar: finestres que ens duen de l'exterior, mitjançant la representació del paisatge, a la visió intimista d'un recorregut pel seu interior. L'artista utilitza el paisatge com un món fantàstic i alhora màgic per passejar-nos per una autobiografía que es va fent intel.ligible a mesura que ens anem deixant dur per la seva simbología. Els seus paisatges blancs, encara que per algú pugui ser-li freds, són del tot càlids, secretament ens parlem de sentiments i del seu camí per la vida. Entre l'obra de Leo Wellmar i l'espectador hi ha un imaginari vidre tènue, per més nítidament que l'espectador ho vegi, i comprengui l'ànima de cada escena que es mostra davant seu, no pot arribar a tocar-ho mai. Aquesta és una obra plena de sinceritat però alhora reservada, aquest marge segurament és el que dóna al visitant la pau suficient per gaudir del seu diàleg i mantener així un respecte mutu per a ambdues parts. Hi ha pintures de Leo Wellmar que són somnis, refugis fràgils, com un paraigua contra els llamps, d'alguna manera ens provoca que siguem voyeurs de la nuesa dels seus sentiments. En una de les seves escenes ens trobem en un llac on hi suren dues boies vermelles, únic contrast de color, tret d'altres tonalitats més subtils. Dues boies com a metáfora de la relació entre dos éssers, i un arbre transparent situat en el mateix centre de l'horitzó forma un triangle invisible però existent. L'artista utilitza el vermell com la representació de la sang, de la passió, mentre que el blanc és puresa, pau i repòs, intriga. En una altre ocasió ens trobem d'avant d'una casa, la casa com arquitectura del passat o com a desig futur, la mostra formant dues peces individuals a manera de negatiu fotogràfic, la nit i el dia, la pau i la tragedia. Espai i temps son formes de les quals la vida es contrueix i sobre aquestes l'artista ens parla. En una altra obra l'arbre es presenta com un ésser majestuós, imposant la seva silueta, les branques extremitats que indiquen el pas del temps, el creixement laberintic, el teixit i la diversitat en un mateix cos que s'enfila i creix amunt. Tornant al poeta, l'alquimista es refereix al blanc, entès com a espai que provoca: "El blanc es dirigeix al nostre sexe, cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar, el verd la seva estranya". Leo Wellmar exposa la seva obra a la galería Jordi Barnadas al Consell de Cent 347 de Barcelona ciutat. Un espai que ha presentat en altres ocasions l'obra de l'artista, una obra tal vegada al.lucinant.
volver atrás
