Info > Prensa
LEO'S PLACE
per Ramon Sicart i Batet
Texte al catàleg "Leo's Place, Galeria Sicart, octubre 2000
Habituats com estem a les presses, a viure el dia a dia al dia, a mirar sempre endavant i cap enfora, quan iniciem el viatge que ens proposa la Leo Wellmar a través dels paisatges que conformen la seva obra, d'entrada, sentim la necessitat d'un canvi d'actitud. A mida que ens hi endinsem notem com anem perdent el sentit del temps, ja que en ells és inexistent; les presses es converteixen en una pau relaxant mentre avança el recorregut i sentim que, en el fons, el viatge només és una excusa: forma part de la raó de viure.
Una cadira solitària en una porxada que s'obre al mar i que ens convida a asseure'ns-hi, ens pot donar la sensació d'algú que espera i que en l'espera hagi aturat el temps, però també pot ser un indici que ja hagi començat el viatge. Hi ha una implicació entre la soledat del que espera i la de l'entorn, entre la vastitud de l'entorn i la del viatge i, per descomptat, en tot viatge, com més lluny anem més sols ens sentim i més ens retrobem.
Un altre indici de partença, de fer un pas endavant podria ser el moll de fusta sobre les pedres obert al mar, un moll també solitari que pot facilitar l'embarcament o bé el desembarcament, punt de partida i de retorn, malgrat que entre el principi i la fi l'únic que importa és la distància que els separa.
A mida que avancem entre aquests mars de calma, ens trobem multitud d'illes, illes que ens sedueixen per les seves evocacions i pels seus cants de sirena: illes bromoses envoltades d'esculls, l'illa per a la recuperació que l'aigua del mar bressola, illes unides sota un fantàstic cel de tempesta, l'illa verge atenta a la terra ferma, l'illa de trobada amb els seus tres pilons de senyalització i atracament, i la del cap de companyia; illes llunyanes on una llenca de terra intenta acostar-s'hi, l'illa del silenci on l'aigua del mar oneja suaument, l'espai silenciós de l'horitzó i el silenci aturat als pilons que afloren del mar. L'illa com a refugi i també., com el seu nom indica, aïllament, soledat.
Els camins de pedra, petites illes, enmig de la mar s'obren a l'espai, irreductibles: són la unitat de l'ésser i la seva força, l'essència; ens fan accessible el trànsit i defugen l'asfíxia de negar-nos. Ens alliberen la ment. Són duresa i perseverança.
Els arbres com a símbol de creixement, els troncs dels quals s'imposen davant del paisatge, i no sabem com s'endinsen a la terra ni com es comuniquen amb el cel; arbres que ens barren el pas i ens amaguen l'altra part, però sabem què hi ha darrera d'ells i és per això que hem d'anar més enllà; arbres que ens conviden a transitar en un camí silenciós, sense estridències, entre aquesta llum blanca que ho inunda tot, n'omple els cels i es reflecteix a les aigües.
La llum és la gran protagonista del viatge. A vegades ens guia, ens fa de referència, es vessa per les teles i s'instal·la a les retines. A voltes l'excés de llum ens enlluerna, ens fascina el seu esclat; d'altres, la contenció dels grisos fa que ens recollim en nosaltres mateixos, que tinguem ganes de resguardar-nos mentre interioritzem els replecs de l'horitzó: metàfora dels coneixements adquirits en la travessia.
Sense temps no hi ha desig de retorn, ni d'arribada. Ni l'art ni la literatura ens poden salvar de l'entorn: només les sensacions. Però podria ser que fos el mateix. D'aquests paisatges, enllà del miratge quotidià, en sabem l'existència, encara que només sigui en els quadres de la Leo o en la mirada dels que hem gosat asseure'ns, per uns instants, a la cadira solitària de la porxada a contemplar-los.
volver atrás
per Ramon Sicart i Batet
Texte al catàleg "Leo's Place, Galeria Sicart, octubre 2000
Habituats com estem a les presses, a viure el dia a dia al dia, a mirar sempre endavant i cap enfora, quan iniciem el viatge que ens proposa la Leo Wellmar a través dels paisatges que conformen la seva obra, d'entrada, sentim la necessitat d'un canvi d'actitud. A mida que ens hi endinsem notem com anem perdent el sentit del temps, ja que en ells és inexistent; les presses es converteixen en una pau relaxant mentre avança el recorregut i sentim que, en el fons, el viatge només és una excusa: forma part de la raó de viure.
Una cadira solitària en una porxada que s'obre al mar i que ens convida a asseure'ns-hi, ens pot donar la sensació d'algú que espera i que en l'espera hagi aturat el temps, però també pot ser un indici que ja hagi començat el viatge. Hi ha una implicació entre la soledat del que espera i la de l'entorn, entre la vastitud de l'entorn i la del viatge i, per descomptat, en tot viatge, com més lluny anem més sols ens sentim i més ens retrobem.
Un altre indici de partença, de fer un pas endavant podria ser el moll de fusta sobre les pedres obert al mar, un moll també solitari que pot facilitar l'embarcament o bé el desembarcament, punt de partida i de retorn, malgrat que entre el principi i la fi l'únic que importa és la distància que els separa.
A mida que avancem entre aquests mars de calma, ens trobem multitud d'illes, illes que ens sedueixen per les seves evocacions i pels seus cants de sirena: illes bromoses envoltades d'esculls, l'illa per a la recuperació que l'aigua del mar bressola, illes unides sota un fantàstic cel de tempesta, l'illa verge atenta a la terra ferma, l'illa de trobada amb els seus tres pilons de senyalització i atracament, i la del cap de companyia; illes llunyanes on una llenca de terra intenta acostar-s'hi, l'illa del silenci on l'aigua del mar oneja suaument, l'espai silenciós de l'horitzó i el silenci aturat als pilons que afloren del mar. L'illa com a refugi i també., com el seu nom indica, aïllament, soledat.
Els camins de pedra, petites illes, enmig de la mar s'obren a l'espai, irreductibles: són la unitat de l'ésser i la seva força, l'essència; ens fan accessible el trànsit i defugen l'asfíxia de negar-nos. Ens alliberen la ment. Són duresa i perseverança.
Els arbres com a símbol de creixement, els troncs dels quals s'imposen davant del paisatge, i no sabem com s'endinsen a la terra ni com es comuniquen amb el cel; arbres que ens barren el pas i ens amaguen l'altra part, però sabem què hi ha darrera d'ells i és per això que hem d'anar més enllà; arbres que ens conviden a transitar en un camí silenciós, sense estridències, entre aquesta llum blanca que ho inunda tot, n'omple els cels i es reflecteix a les aigües.
La llum és la gran protagonista del viatge. A vegades ens guia, ens fa de referència, es vessa per les teles i s'instal·la a les retines. A voltes l'excés de llum ens enlluerna, ens fascina el seu esclat; d'altres, la contenció dels grisos fa que ens recollim en nosaltres mateixos, que tinguem ganes de resguardar-nos mentre interioritzem els replecs de l'horitzó: metàfora dels coneixements adquirits en la travessia.
Sense temps no hi ha desig de retorn, ni d'arribada. Ni l'art ni la literatura ens poden salvar de l'entorn: només les sensacions. Però podria ser que fos el mateix. D'aquests paisatges, enllà del miratge quotidià, en sabem l'existència, encara que només sigui en els quadres de la Leo o en la mirada dels que hem gosat asseure'ns, per uns instants, a la cadira solitària de la porxada a contemplar-los.
volver atrás
